Què som i fem en joventut?

Hui, 12 d’agost, Dia Internacional de la Joventut, vull compartir algunes reflexions sobre el procés que estem fent a la Comunitat Valenciana en polítiques de joventut: la creació de la Xarxa Jove i la municipalització de les polítiques de joventut.

I, què és treballar amb joves des dels ajuntaments? Què és un servei de joventut municipal?… El servei de joventut no és el de cultura. Ni per mitjans ni per, digam, «prestigi», en la gran majoria dels ajuntaments. Ni és el d’esports, ni el de serveis socials, ni el de promoció econòmica, ni el de festes. Ni la biblioteca, ni igualtat, ni educació. Ni tan sols, la unitat de prevenció comunitària de conductes addictives, les UPCCA, abans UPC, l’oficina d’atenció a persones migrants, les PANGEA, abans AMICS, o l’equip específic d’intervenció amb infància i adolescència, els EEIIA, abans SEAFI.

Tampoc no podem ser el departament d’esports PER A joves, ni el d’animació a la lectura per a joves, ni el de serveis socials per a joves, ni… No ho som perquè ja estan els serveis responsables fent aquesta funció. O haurien d’estar fent-la. No té cap sentit duplicar esforços. La nostra existència no està per a suplir els departaments municipals que no existeixen o que fan propostes per a tota la ciutadania, però no per a les persones joves. Ho hem fet, clar, però quan es normalitzen uns serveis aquesta no potser la nostra funció.

És evident que hem d’estar al costat de tots els que he anomenat, per oferir el nostre coneixement de la joventut local i els nostres contactes juvenils, i posar els nostres mecanismes de comunicació amb els joves a la seua disposició. És evident que hem de coordinar-nos. I encara és més evident que seria millor que la comunicació amb la joventut fóra directa, de cada departament.

Nosaltres no estem per a millorar la salut de les persones joves, ja està salut pública, per un costat, i la regidoria d’esports, per l’altre. O els seus coneixements acadèmics o el seu futur professional. Ni tan sols per a entretindre’ls (espere que, almenys, amb açò estem tots d’acord). Podem ajudar a millorar el seu estat de salut o de benestar o de formació? Evidentment, però no som els responsables principals. Coordinem-nos. Col·laborem. Estem tots en la mateixa estratègia, cadascú en les seues funcions.

I també és evident que nosaltres hem de fer activitats; clar que sí, sempre. I les activitats es podran enquadrar en esportives, solidàries, formatives o culturals. Aparentment seran les mateixes que ha pogut organitzar un altre departament. Què diferencia, doncs, les nostres actuacions de les dels altres? Hi ha alguna diferència? Les diferències estan, o haurien d’estar, en els objectius, en per què ho fem i per a què. I això genera diferències metodològiques, encara que aparentment siguen les mateixes activitats.

Utilitzar la participació, l’educació en/amb/per/de la participació… I, a què ha de donar suport per tant, des de la responsabilitat de tindre la competència, el govern autonòmic? Crec que està bé recordar que l’única vegada que la Constitució parla de joventut, en l’article 48, diu que els poders públics promouran les condicions per a la participació lliure i eficaç de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural: «Per a la participació lliure i eficaç de la joventut». Això es pot entendre i concretar en informació juvenil i educació en la participació, sota el paraigua de l’oci educatiu, per exemple. Personal per poder fer-ho i ajudes per a programes que desenvolupen això. Per a altres objectius, hi ha altres competents i altres ajudes.

El que ens diferència és utilitzar el temps d’oci, la cultura, l’esport… Utilitzar allò no formal, el joc, la voluntarietat, la diversió… Utilitzar el grup per a construir el coneixement de la realitat… l’educació no formal, l’animació sociocultural, l’oci educatiu.

Tenim un paper difícil d’explicar: «traduir», mediar, servir de pont, orientar, ser referents-positius-propers, facilitar… Hem de respectar i, al mateix temps, provocar. No fer res i ser creatius… Crear complicitats i ser l’ajuntament… I coordinar i coordinar-nos. Fer xarxa i no ser imprescindibles.

I, amb tot això arribem a alguns joves. A cadascú per uns motius. Cada jove és un món, molt paregut segons els llibres o les estadístiques, però un món al qual cal accedir, mitjançant la confiança i el respecte. Treballar amb joves no és fàcil, sobretot perquè som adults, i això comporta que sabem què és bo i què no és tan bo per a la gent jove i es nota que ho tenim clar.

Hem d’escoltar i acompanyar les persones joves. Han de ser el centre de les nostres/seues polítiques. El jove ha d’assumir la política de joventut i ser el protagonista, però com a autor de les polítiques, no el departament de joventut ni la regidoria. Donem protagonisme als i a les persones joves. Segur que nosaltres sabem organitzar millor les activitats, però l’objectiu no és l’activitat, l’objectiu és el procés, l’aprenentatge està en l’assumpció de la responsabilitat, en el deure (no en el dret), i, com tots, no ho faran perfecte a la primera (ni a l’última), però ho faran elles i es faran elles.

En tot cas, encara estem construint una definició conjunta del que som i fem en joventut. Aquests són els meus matisos. Hem de sumar-ne molts més. Gràcies sobretot a Enric i a Ximo per les seues aportacions a la construcció d’aquesta definició.

Jesús Martí, director general de l’IVAJ

Imatge cedida per Freepik

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s