Isc del Racó Hernandià espentat per la primavera, confós i embullat entre l’entusiasme, les il·lusions i les ànsies de centenars de persones joves.
Camine per l’horta, entre oceans d’api i estructures gòtiques de canyes seques, recer d’abelles i tomaques. Per la senda de l’entusiasme va caminar el poeta i ara camine jo.
Mentres camine la memòria em murmura: ”Que vivan los estudiantes, jardín de nuestra alegría” de l’andina Violeta Parra. Deixe arrere Orihuela i la melancolia de la meua infantesa.
“Me gustan los estudiantes, que rugen como los vientos”
Camine amb centenars de persones joves i amb Miguel. M’esperen, en este viatge, totes les seues esperances, tots els seus trànsits i tots els seus destins; que no són uns altres que l’amor, la vida i la seua mort. M’agraden els estudiants
“Porque son la levadura.
El pan que saldrá del horno.
Con toda su sabrosura.
Caramba y zamba la cosa.
¡Viva la literatura!
A Redován, a l’ombra de la seua serra ens mengem unes coques. El granit negre i els vessants verdejant. La muntanya sorprén a Callosa de Segura, de cànem i trena i a Cox, les palmeres de puntetes ens veuen arribar al destí desbocat del seu amor. Espera Josefina comptant minuts i oronetes.
A la vesprada, amb sabor de fruita en la boca eixim cap a Granja de Rocamora i tornem a entrar en l’horta fins a arribar a Albatera. Magranes, figueres, un univers ordenat de regadiu i silenci.
“La juventud siempre empuja, la juventud siempre vence”
El segon dia ens espera San Isidro, amb una tonada d’una poetessa veneçolana i un missatge atemporal:
“Por todos aquellos seres humanos que sufrieron y murieron por un mundo más justo y más libre”
I la primavera espenta més i continuem caminant cap a Crevillent. Mengem i seguim pas a pas fins a Elx. S’acumulen a les cames mil dolors xicotets però en la cara una breu brisa de Llevant ens rejovenix l’esperit i ens recorda que la mar aguaita.
“Yo trato que de mí queden, una memoria de sol y un sonido de valiente”
Ens alcem en la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Veig escrit el seu nom en el mur i torna la memòria a portar-me quaranta anys arrere, al carrer “Arriba”, quan en una vella paret pròxima a la casa de Miguel vaig llegir: “las paredes son para los poetas” sense comprendre què significava aquella frase anònima. Hui ho entenc, hui entenc millor al vent del poble. Vosaltres, joventut, sou el vent del poble.
En El Rebolledo ens mengem una paella. Hi ha escuts, blasons i banderes plens de columnes, d’àguiles, d’armes. La nostra senyera hauria de portar en el seu escut una paella.
El diumenge a la vesprada ens falta acomiadar-nos de Miguel i de la resta de caminants. Ho fem davant la seua tomba amb el rigor solemne que mereixen els poetes morts. Honrem els seus versos i la seua dissort, la seua transcendència i la seua humilitat, els seus punts i comes i les seues cabres. Però ens acomiadem també amb l’alegria dels gesmilers adolescents, de tots els vencedors de les flors i de tots els arbres carnals.
Acabe amb dos consells: el primer és de l’IVAJ, el segon l’afig jo: “És imprescindible que cada senderista porte el seu propi sac de dormir i la seua esperança intacta”. Per hui, la primavera baixa el teló i reapareixen les estreles amb la promesa de noves sendes.
Alonso Cases Infantes, tècnic de joventut de l’Ajuntament de Cox
Participa. Decideix. Viu 